Manual d’insults

Estructura d’aquest manual

He defugit l’estructura de diccionari alfabètic que he seguit en altres obres i he preferit agrupar els insults en blocs el més amplis possibles malgrat que això comporti alguna repetició i també algunes imprecisions ja que un determinat insult, a més de poder ser aplicat amb significats diferents, pot tenir un matís a cavall entre dos dels blocs que he considerat. On acaba la bona fe i comença la beneiteria? O, quina línia fina separa ser dolent de ser cruel? Igualment la distinció entre bromista i informal o entre cridaner i geniüt, pot ser discutible, però encara que és molt subjectiva aquesta classificació m’ha estat molt útil per poder estructurar aquesta col·lecció.

He recollit els insults trobats en obres, tant lexicogràfiques com literàries, que em mereixen un respecte i, és clar, els recollits de viva veu que sé d’us ampli. M’han quedat per entrar un centenar i escaig de termes, sobretot localitzats per internet, dels quals no en conec ni l’amplitud del seu ús ni el seu significat original exacte i com que no pretenc batre cap rècord de quantitat els he deixat ben aparcats; tothom pot ampliar el repertori que presento amb les seves aportacions personals.

Fent plagi, crec que de Pere Quart, que deia que tota paraula és bona per ser usada en poesia, podem dir que pràcticament qualsevol paraula pot ser usada com un insult o com un mot per rebaixar la dignitat d’algú; n’hi ha prou amb donar un to irònic a “bon home” per convertir-lo en un menyspreu absolut; sovint mana més la intencionalitat i el to amb què es diuen que la càrrega semàntica dels mots.

El lector trobarà bàsicament els insults dividits dins de cada bloc en tres grups: els mots, les locucions i les frases fetes o refranys que s’hi relacionen; amb un mínim de literatura explicativa: s’indica el gènere gramatical (indiferentment que es tracti de substantius o d’adjectius) i aquelles indicacions d’ús que són obligades per a la seva bona aplicació: estrangerisme, dialectalisme, argot (referit a l’antic argot de la delinqüència), argot jove, ús irònic o humorístic, mot obsolet, etc. i només s’afegeix una breu definició complementària en aquells mots que tenen un matís diferenciador respecte als altres insults del seu bloc.

No hi trobarà ni cites, ni etimologies, ni explicacions innecessàries; això, per alguns, pot convertir l’obra en una simple llista, però m’he centrat en l’aspecte pràctic i crec que la classificació en blocs i les observacions complementàries allunyen aquest recull de ser una “llista de la bugadera” i permet al lector poder fer un ús adequat de cada mot o frase d’una manera ràpida i segura.

Alguns temes n’han quedat exclosos, per exemple els esports, tot esperant que algú amb més coneixements faci el seu treball.

Per començar aclarim algunes definicions per tenir-les clares i és que insultar pot ser: allargar-se de paraules; deixar com un drap brut o com un pedaç; desbocar-se amb algú; dir penjaments; dir-li quatre de fresques, la lliçó del bacó, el nom del porc, peus de porc o dir-li de tot o de tots colors; dir-ne quatre fàstics, de verdes i de madures o cent per un diner; posar com un fregall d’aigüera

Si a més d’insultar el provoquem: busquem la boca a algú.

Si difamem: arrosseguem pel fang; bufem l’orella; llevem la pell a algú, diem penjaments d’algú; fem cantarella d’algú

Si critiquem: diem fàstics o penjaments; fem anar les tisores o fem un vestit a mida; passem la bugada; posem a parir; tallem un capa (a algú); trobem pèls en tot

Si ridiculitzem: parlem amb cobles, amb solfa; posem en solfa

Finalment si parlem sense miraments: buidem el pap; cantem les quaranta, la canya, les veritats, la carta, la lletreta, els goigs de santa Clara, la cançó de la Serrana; diem quatre mots o quatre berlandines; les cantem clares; ens escalfem la boca; recitem la cartilla; tirem a la torre de Calella, com el canó de Ripoll que tira sense engaltar; parlem tal con raja o les llencem pel broc gros.