Manual d’insults

Introducció

No intentaré justificar l’ús de l’insult ni estudiar-ne els condicionaments educatius, psicològics, sociològics o de qualsevol altra mena que ens impulsen al seu ús, això ho deixo als psicòlegs i educadors i que siguin ells qui ens presentin la teoria, aquí només hi ha el resultat final d’haver recollit de fa molts anys tota mena d’expressions ofensives o menyspreadores que ara poso a disposició del lector.

L’insult sabem que és tan antic com la llengua, almenys segur com la llengua escrita ja que es coneixen alguns jeroglífics egipcis netament ofensius [1] i, si ens posem a cercar els orígens mítics de l’insult, se’ns diu que Déu va maleir a Caïm, o sigui que qui vulgui seguir per aquesta línia es podria remuntar a uns temps realment remots.

Als països d’arrel llatina, i fonamentalment per la influència de l’església catòlica, tradicionalment repressora, tenim un repertori força extens en tot el tema de llenguatge considerat groller, bé sigui terminologia sexual [2], insults o blasfèmies, que contrasta amb els recursos força més limitats, especialment en el camp del renec, que presenta el món anglosaxó, el qual per la seva tradició religiosa reformada [3] tenia uns adeptes menys propensos a la transgressió. És evident, a més, que en el camp concret del renec, el culte als sants, el mobiliari litúrgic i les cerimònies catòliques donen unes grans possibilitats d’inventiva amb les quals no pot competit de cap manera la sobrietat luterana.

Centrem però el tema a casa nostra. Abans de referir-me als insults medievals catalans convé esbiaixar-nos una mica del tema per parlar de la poesia trobadoresca catalana escrita però en provençal; sens dubte Guillem de Berguedà [4] és el poeta més ofensiu i, com que les seves víctimes són personatges catalans com ell, crec que el lector acceptarà que la traducció presentada per Martí de Riquer expressa exactament el pensament d’aquell poeta i segur que és allò que van entendre els afectats per la seva llengua verinosa, malgrat que ho expressés poèticament en occità.
          Referit a Pere de Berga: li vaig posar les banyes al caperó, vell tinyós.
          Referit a Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell: fals vell coronat bisbal. Injustament porta crossa… car no té collons a la pell… Té bossa buida, plena de vent…té cara d’estàtua i nas de serra. Que Déu no em doni… si abans que canti la granota no arrenco el vit i els escrots del fals bisbe miserable.
          Referit al vescomte Folc de Cardona: no hi ha en tot el món ningú més fecund en traïció… i tot aquell que no es fa responsable de traïció que besi la mula al cony.
          Referit a Pons de Mataplana: si fóssiu calb tots us haurien vist la tinya. [3]

Deixem els exemples anteriors només com una mostra, ja que el repertori és força més extens, i passem al català medieval. Sortosament els judicis de l’època [5] reprodueixen fidelment el parlar dels acusats i dels testimonis sense recórrer a cap eufemisme, floritura o censura. Podem comprovar que l’insult era de circulació lliure dins la societat d’aquella època, mentre que la blasfèmia era castigada severament [6].

L’estructura d’aquests insults sol ser simple i directa. Normalment es basa amb un substantiu acompanyat d’un adjectiu ofensiu estructura bàsica que s’ha continuat mantenint al llarg del temps per molts dels insults.

          Bacallar traïdor, bagassa sanguenta, barbamerdosa traïdor, cadella traïdora, filla de bagassa, fill de ca, fill de cano cenalloso, malavengut, motiló lleganyós i desventrat, pagès merdós, puta bagassa, rot de coll [escrot], tacany rufià, vil orquessa…

 Resulta evident, han passat els anys però se segueix mantenint el llistó ben alt.

 Al final del s. XV el centre cultural s’ha traslladat de Barcelona a València, en el tema de l’insult aquest desplaçament no representa cap canvi; n’hi ha prou en fullejar, per exemple, el Col·loqui de dames [7] per trobar uns insults similars als anteriors i fins i tot alguns idèntics.

          Cara tenen de rosí d’algepser, cara de moc salat, vils cornuts, bujarrons abatuts, menics ingrats, vella bruixa rossinera, capó fer, tortuga..I també trobem alguns vells coneguts com vil orquessa o rot de coll.

Per abandonar l’edat mitjana copio el famós repertori de Pere III que esquitxa a tort i a dret sense miraments.
          Déu te guard de paret fesa.
          i d’home de Manresa;
          de passera rodona
          i de dona de Girona;
          de sucarrat d’Urgell;
          i de bufó de Lleida;
          de Manda de Ualàs (Pallars)
          i de sard de Sardenya;
          de güelfs i gibelins fals a mestre
          i bon gussanyador de Rosselló;
          de falsari de Mallorques
          i de jueus de Barcelona;
          de trincagats de Tortosa
          i de lepat d’Amposta;
          d’ultrecuidats de València
          de concagats d’Aragó;
          i d’usurer de Morella
          i encauats de Xàtiva;
          d’empeguntats d’Alzira
          i de sobre-lleals de Morvedre.
          Déu te guard de captives de Perpinyà
          i de serventes de Girona,
          de dones de Barcelona
          i senyores de València
          i companyones de Xàtiva.

Passem de llarg del barroc, encara que la poesia del rector de Vallfogona [8] és força florida, sobretot en el tema eròtic, fent esment però com a mostra de l’època a un puta dels frares citat a Barcelona i fem un salt al s. XIX, Els poetes de la Renaixença: sovint són capellans o burgesos, com és d’esperar són molt respectuosos amb allò que un segle després defensarà abraonadament la “Lliga del Bon Mot”, però darrere seu i més amagat en les antologies hi ha “el català que ara es parla” dels romanços de cec, de Robrenyo, del primer Pitarra, etc amb el seu lèxic de carrer i també trobem, d’altra banda, l’argot de la delinqüència[9] que ens donen, tots dos, una visió ben diferent de la llengua: és com obrir una porta i deixar que l’aire fresc s’endugui d’una revolada les “flors, violes i romanís”.

Vegem uns fragments del sermó en vers de Robrenyo sobre les modes:
          ¿Tu que tens lo cap més pla
          Que lo palmell de la ma
          Disfrassarla flaca vols
          De una parruca de caragols?
          … ta cara si ve se mira
          Sembla l’cul de una cadira
          … y sembla si be la veus
          Un motllo de fer fideus
          ..ta cara que ben mirada
          Sembla una grua mullada
          … ta cara si yo no m’erro
          Sembla de cagaferro

O una selecció treta del romanç anònim titulat La pescatera catalana:
          Ahont va la marmota xorca, motllo de fer granadés. Arri allà mala berruga. Ay pelatrecas tu deus pudí, escarransit! Uix d’aquí mitja tortuga.

Saltem, finalment, a l’actualitat on trobem que la presència de castellanismes més o menys adaptats fonèticament constitueix un bloc molt important en la llengua, especialment en els registre col·loquial del català i en l’argot de la joventut i els seus insulta han desplaçat en bona part els més tradicionals. Fora del fill de puta pocs insults genuïns poden fer ombra actualment al “capullo o al “gilipolles” omnipresents. Una altra característica actual és l’aparició d’insults femenins, alguns semànticament sorprenents, com cabrona o capulla, fruits del rol que va recuperant la dona en la societat moderna i que eren impensables ara fa uns anys.

 

Notes
[1] Curiosament, en canvi, en les epopeies babilòniques trobem prostitució, sexe explícit, malediccions i a l’enemic se l’esquartera i se l’escorxa però no se l’insulta.

[2] Recordem com a precedent que el llatí clàssic, anterior al cristianisme, ja era força expressiu. Vegeu el The Latin Sexual Vocabulary de J.N. Adams, 1982

[3] Els repertoris italians, francesos, catalans, etc publicats a Maledicta. The International Journal of Verbal Agression (1977 i ss) sorprenien al seu director Reinhold Aman per la seva extensió segons em reconeixia en la nostra correspondència

[4] Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, per Martí de Riquer, 1966

[5] Entre els publicats podem citar: El cavaller i l’alcavota, per Jaume Riera, 1973 (per Barcelona), Llibre d’inquisicions de la Cúria Reial de la parròquia de Castellitx (1379-1388) Gabriel Bibiloni, 1997 (per les Illes) o Les males paraules: insults masculins a la València baixmedieval per Guillermo López Juan, 2019

[6] Francesc Eiximenis al Llibre de les dones diu que Sant Lluís Rei de França decretà “li fos posat un ferre calt per la llengua” a qui jurés pel cap, el cor, cos o fetge del Salvador o de madona santa Maria; condemna lleugera comparada amb la decretada per Carlemany que arribava a la pena de mort.

[7] Dins Poesía eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, vol. I, Vicenç Pitarch i Lluís Gimeno, 1982

[8] Poesía eròtica i pornográfica del segle XVII, a cura d’Albert Rossich, 1985.

[9] Obres de Juli Vallmitjana, Molas i Casas, etc. Vegeu el Vocabulari de l’argot de la delinqüència, J. Vinyoles 1978.