Q12 – Pobles abandonats, Vall d’Àger-2

 

QUADERNS DEL MONTSEC

12

Q12-0 

POBLES ABANDONATS DE LA VALL D’ÀGER

 

2. Sector de les Serres

 

 Àger, 2011


 ELS POBLES DESAPAREGUTS          

 A les serres de Montclús i de Millà

11 Oroners
12 Los Vassalls
13 Sant Just
14 Cas
15 Montesquiu
16 Montlleó
17 Nor 
18 Millà

Q11-1

 Al Montsec  (Vegeu Quadern-11)      

1 Mallabecs
2 Escumó
3 Colobor
3a Ametlla Vella (?)
4 Montaspre
5 Conill
6 Pedra
7 Claramunt
8 Sant Llorenç d’Ares / l’Espluga de Miralles
9 La Pertusa  / Espadella
10 Espluga de Portaclusa

 

 

 

 Oroners

Ubicació

Sota la serra de Montclús, al marge dret de la Noguera Pallaresa, ara en part cobert pel pantà de Camarasa. Actualment pertany al municipi de Camarasa (Unitat Municipal Descentralitzada de Fontllonga).

 

Etimologia

Al segle XII trobem les grafies llatinitzades Arundinariis, Aronnonariis, Horundinarii i variants (Aroneners, etc).

El nom ve del llatí harundinetum, que vol dir canyar.

 

Història

Documentat des de l’any 1042, data que ha de ser molt propera a la seva conquesta per part del comte d’Urgell Ermengol II i Arnau Mir de Tost.

El poble fou abandonat cap als anys vint del segle XX amb la construcció del pantà de Camarasa que inundà les seves terres de conreu i part del poble. L’any 1919 encara hi constaven 16 famílies.

Restes

Restes del poble i runes de la seva església romànica de Sant Salvador, a peu del pantà.

Castell amb grafits, santuari de la Mare de Déu del Remei i vestigis d’un petit poblat medieval, a la balma que hi ha damunt del poble

 Peces d’art

Grafits del castell i de l’església, de començament del s. XIV, desgraciadament molt malmesos per la salvatjada d’alguns visitants.

 Q4-59

Fotografia publicada a l’Àlbum Meravella (1929) amb l’església de Sant Salvador a l’esquerra i la Baronia de Sant Oïsme a la dreta.

Q12-1

Restes actuals del poble

Q4-61

 

Q12-2

Q12-3a

Antiga església parroquial d’Oroners, com es conservava cap a l’any 1940 i l’any 1980. Foto Arxiu Gavín

Q12-4aQ4-60

Sant Salvador, vista de l’absis a nivell, prop del pantà, i des de l’ermita del Remei

Q12-4

 

Q12-5

Q12-6

Ermita del Remei d’Oroners

Q12-7

Q12-8

Q12-9

Façanes davantera i posterior del castell d’Oroners

Q12-11

Reproducció de les pintures del castell d’Oroners al Museu de Balaguer

Q12-10

 

Q12-12

Detall de la conservació actual de les pintures, es pot observar a la part inferior com s’ha picat per arrencar-ne trossos

 

Q12-15

Grafits del castell d’Oroners: cavalls i cavallers                 calcs: Prim Bertran i Francesc FitéQ12-16

Q12-17

Grafits del castell d’Oroners: dansa, joglar, ballester i cap de personatge
Q12-18

Q12-19

Q12-20

Vegeu, a més, el grafit del Pantocràtor ja comentat a Quaderns del Montsec 10, p.42

 

Q12-13

Entre l’ermita del Remei i el castell hi ha les runes corresponents a un nucli alt de població d’Oroners que degué correspondre a famílies al servei del castell.

Q12-14


 

Los Vassalls

Ubicació

Aigües avall d’Oroners per la Noguera Pallaresa, avui tot dins el pantà de Camarasa, abans d’arribar al barranc de Montclús de Santa Linya.

 

Etimologia

Encara que Joan Coromines escriu Bassalls, derivant-lo del català basal, no hi ha cap raó geogràfica que justifiqui aquest origen i semba més evident la seva relació de vassallatge amb el Castell Nou que se uposa en aquest indret.

 

Història

Aquesta masia, en algun temps caseria, depengué d’Oroners. Per l’estat de les runes el seu abandonament ha de ser relativament recent, en tot cas posterior al despoblament d’Oroners (anys vint).

 

Restes

A poc a poc va enderrocant-se allò que resta de la construcció.

Q12-21

Indret on hi ha la casa dels Vassalls

Q12-22

Casa dels Vassalls

Q12-23

 

Sant Just

Ubicació

Antic llogaret situat en un contrafort del vessant nord de la Serra de Montclús, entre la Règola i Oroners i gairebé al davant de l’Ametlla. Pertanyia a l’antic municipi de l’Ametlla de Montsec (ara de Fontllonga, Unitat Descentralitzada del terme de Camarasa).

Etimologia

L’església em consta que estava dedicada al darrer temps a Sant Josep, encara que a l’arxiu Gavín consta com Sant Pere; o bé de molt antic era Sant Just i el poble en conserva el record o, sobretot tractant-se d’un nucli de població molt petit, podríem pensar si va agafar el nom d’una família Santjust, que és un cognom ben estès a Catalunya.

 

Història

Es va despoblar els anys 40 del segle XX.

L’any 1349 hi constaven 7 cases i el 1919 només 3 (Pobill, Forner i Mosso)

Restes

Queda dempeus, però molt malmesa, l’església i també una de les cases, sense un interès especial.

 Q12-24

Emplaçament de Sant Just

Q12-25

Q12-27

Vistes del llogaret de Sant Just

Q12-28

Q12-29

Església de Sant Josep (o Sant Pere), de Sant Just

 

 

Cas

Ubicació

A la carena de la serra de Montclús, damunt de la Règola.

  

Etimologia

De la paraula catalana cas: dors, part oposada al tall en una eina tallant, que prové de l’àrab qafe: clatell. Prové de la forma arrodonida de la carena de la serra de Montclús.

Actualment el lloc sovint és anomenat Torres de Cas per la presència del seu castell amb dues torres.

 

 Història

El castell de Cas està documentat l’any 1057 quan Arnau Mir de Tost, que el tenia per aprisió (és a dir, per conquesta als moros), donà els seus delmes a la col·legiata de Sant Pere d’Àger. I el poble que es construí al seu voltant és citat el 1174.

L’església romànica dedicada a Sant Jaume, probablement fou un punt de culte dins una ruta jacobea que anés cap a la Ribagorça pel coll d’Ares.

L’Enciclopèdia Catalana ens diu que el 1592 l’església encara tenia culte i que en el s. XVIII hi havia un hospital de caritat. Suposo que l’abandonament del poble degué ser en el mateix  s. XVIII (com passà amb Claramunt) o al començament del s. XIX.

Restes

Poble: Runes de diferents cases a migdia del castell i d’algunes masies més apartades.

Església de Sant Jaume: Obra romànica del s. XI amb la nau allargada a ponent en el s. XII, cosa que explica les dues portes d’entrada; a l’interior es poden veure algunes impostes amb decoració d’escacat o geomètrica molt senzilla. Fou restaurada l’any 1976 per acció popular a fi d’evitar el seu espoli. És moltíssim d’agrair aquesta actuació; com a crítica mínima: el fet que el frontó de ponent es rematés a la manera de l’art barroc i no del romànic.

Castell de Cas: Conserva la torre mestra, restaurada els anys 80 per la Generalitat de Catalunya, i part del recinte circular de la primera fortificació. En les obres de restauració  incomprensiblement es van suprimir unes impostes que segons versió oral eren el suport d’un pont entre la torre i el recinte que encara era viu en la memòria.

Obra d’una ampliació posterior del castell és el segon recinte de forma allargada amb una torre petita de flanqueig que encara es conserva.

Ermita de Santa Margarida: Només un munt d’enderrocs indica l’existència d’aquesta construcció.

 

Peces d’art

  • Tres figuretes de talla, molt malmeses, que degueren formar part d’un frontal d’altar romànic de l’església de Sant Jaume, avui al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.
  • Mare de Déu romànica que se suposa procedent de la desapareguda ermita de Santa Margarida, avui també conservada al Museu de Lleida.

Q12-30

Castell de Cas abans de la seva restauració (1976 i 1980)

Q12-31

 

Q12-32 Torre mestra del castell de Cas i primer recinte, vista general i volta del primer pis

Q12-33

 

Q12-34

Castell de Cas, torre de flanqueig del recinte exterior

Q12-35

Runes de l’ermita de Santa Margarida. Foto Arxiu Gavín

 

Q12-36    Obres de restauració de Sant Jaume de Cas el 1976 i estat final

Q12-37

 

Q3-8

Sant Jaume de Cas, façana de ponent i interior de la nau

Q12-38

Q12-39

Impostes dels arcs torals

Q12-40

 

Q12-41

Figures d’un frontal d’altar de Sant Jaume de Cas al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida

  Fotos: Catalunya romànica (la inferior és del 1918)

Q12-42

 

Q9-1

Mare de Déu romànica probablement de Santa Margarida de Cas, Museu Diocesà i Comarcal de Lleida . Foto Catalunya romànica

 

Q12-43

Runes del poble de Cas

Q12-44

 

 

Montesquiu i  Torre de Sant Pere

Ubicació

Punt culminant de la serra de Montclús amb 954 m, situat entre Cas a llevant i el Cap la Creu a ponent.

Etimologia

Montesquiu: Muntanya d’Esquiu, nom d’home de procedència occitana amb el significat original de salvatge, violent, indòmit; que podem suposar vinculat a la construcció del castell en aquest indret (sense descartar que el nom vingués d’algú procedent d’un altre lloc anomenat Montesquiu dels diferents que hi ha a Catalunya, com per exemple el més proper que seria l’actual despoblat del terme d’Orcau al Pallars Jussà).

Puigdelluel: Puig de les lloses. Aquest seria el nom original de l’indret, que trobem escrit en els documents llatinitzats com a Ludel

Història

El desembre de l’any 1066 Arnau Mir de Tost i Arsendis donen el Puigdelloell, que tenien per aprisió des de la conquesta de la vall d’Àger, a Galceran Erimany amb la condició que hi edifiqui un castell. Per aquest document sabem que el nom de Montesquiu era recent “puyo de ipso Ludel, qui de novellum tempus habet nomen Montesquivo…”

L’indret mai tingué la condició de poble sinó de quadra, és a dir de territori sotmès a la autoritat del senyor del castell; coneixent el lloc hem de suposar que degué incloure, com a molt, unes poques masies. Sabem documentalment que el terme estigué marcat entre Cas, Santalinya i Fontdepou per uns senyals i unes creus de terme (en aquella època solien ser només creus gravades a les roques).

L’any 1094, un cop alçat el castell, el mateix Galceran Erimany donà la quadra de Montesquiu a la col·legiata d’Àger.

Restes

Actualment no existeixen restes apreciables d’aquest castell.

 Q12-45

Montesquiu vist des de Pedra

Q12-46

Vista aèria vertical de Montesquiu          foto Institut Cartogràfic de Catalunya

Q12-47

Montesquiu vist entre el port d’Àger i Fontdepou

 

TORRE DE SANT PERE

Desconec la documentació sobre aquesta torre, ignoro, per tant, si estava vinculada a Montesquiu, a Fondepou o directament a Àger;  però pel seu emplaçament proper a aquell castell i la seva condició de fortificació secundària la incloc aquí.

S’alçà damunt el segon turó més alt de la Serra de Montclús, entre Montesquiu i el cap la Creu, i actualment no en queden gaires vestigis.

De font oral he recollit que els seus carreus servien per empedrar el carrer de la font d’Àger.

Q12-48

Emplaçament de la torre de Sant Pere (1) respecte a Montesquiu (2). A l’extrem esquerre el Cap la Creu

Q12-49

Darrers vestigis de la torre

 

 

Montlleó

Ubicació

Al cim del turó de Montlleó (981 m) situat a la carena de la serra de Montclús, a ponent del cap la Creu.

Etimologia

Algun autor ha defensat l’origen àrab del nom (mâ.l-uyûn: aigua de les deus), aquesta explicació que és vàlida per altres llocs que tenen aquest mateix nom, aquí no; qualsevol que conegui l’indret no se li pot acudir relacionar el lloc amb abundància d’aigua precisament. Ens podem inclinar, per tant, per una explicació Mont + Leubo (nom masculí visigòtic) o Monte Leone, com apunta Coromines, en aquest darrer cas  per a un despoblat de la Segarra i justifica el nom de “lleó” pel fet de tenir un castell al cim, igual com passa amb el nostre Montlleó. La relació entre lleó i castell la devia tenir molt clara aquest autor, però, amb tots els respectes i modèstia, jo no la tinc.

Història

La parròquia de Santa Maria de Montlleó està documentada l’any 1258. Sabem que el 1592 ja no era parròquia sinó santuari, cosa que vol dir que el poble ja s’havia extingit (de fet Montlleó ja no consta en el cens de 1348), i que entre 1658 i 1783 l’ermita s’abandonà definitivament.

Restes

Poble: Muralla i restes dels murs de les cases totalment enderrocades i sense excavar.

Castell. Només en queda un munt d’enderrocs sense forma.

Santa Maria. Conserva bona part de l’estructura romànica, sense sostre.

 

Peces d’art

Es conserva a Àger la imatge de la Mare de Déu venerada en aquesta ermita.

Q12-50

El turó de Montlleó vist del camí del repetidor del Port d’Àger i des del peu del Cogul

Q12-51

Q12-52

Muralla del poblat

Q12-53

Restes de la torre

Q12-54

Restes del poble

Q12-55

Absis de l’església romànica de Santa Maria de Montlleó

Q12-56

Santa Maria de Montlleó, nau i porta d’entrada

Q12-57

 

Q9-25

Verge de Montlleó (Àger). Foto: Reculls d’Història de la Vall d’Àger (F. Fité)

 

Nor

Ubicació

Dalt del turó de la serra de Montclús conegut com el Cogul, a ponent de Montlleó, equidistant d’aquest punt i de l’ermita de Sant Llobí de Millà.

Etimologia

Cogul: A partir del llatí cucullum, -a: caputxa, en el sentit de lloc elevat.

Nor: Potser originàriament Nos. No conec el seu orígen.

 Història

No es coneix documentació ni restes d’església, cosa que fa pensar que potser més que un poble era una quadra feudal, com Montesquiu, és a dir un territori centrat en un castell on el seu senyor tenia la plena autoritat  sobre les cases incloses.

El lloc està molt ben documentat en els primers anys de la conquesta de la vall, del 1048 endavant, però molt aviat degué abandonar-se (probablement al començament del s. XIII). Encara que identificat anteriorment amb la vila Pòrtol, a parer de Xavier Mora aquesta vila Pòrtol havia d’estar situada ja dins l’actual terme d’Os de Balaguer.

El seu castell era més conegut com a torre de Nor o del Cogul i des del 1082 fins al 1116 el trobem en els testaments dels seus diferents propietaris, des d’Arnau Odegari i els seus descendents.

 

 Restes

Fora de les runes d’algunes construccions modernes és difícil veure superficialment restes originals.

A la part més alta del turó, on degué haver-hi el castell o torre, s’entreveuen alguns panys de paret de poca alçada i de datació incerta.

 Q12-58

Turó del Cogul vist des de Montlleó i de la vessant de migdia

Q12-59

 

Q12-60

Construccions a la banda de migdia del turó (les inferiors relativament modernes)

Q12-61

 

Q12-62

Construccions a la part superior del turó

Q12-63

 

Millà

Ubicació

Poble  situat a l’oest del terme municipal d’Àger, al vessant oriental del puig de Millà.

Etimologia

Del nom d’home llatí Aemilianu: Emilià.

Història

Malgrat que és molt anterior no trobem citat el nom de Millà fins a un document del 1158.

Arribà a ser el nucli més important de la vall després d’Àger, però el procés de despoblament s’intensificà la segona meitat del s. XX fins alternar períodes d’abandó amb períodes on una o dues cases tornaven a estar habitades de manera permanent.

Per fer-se una idea dels alts i baixos de la població tenim les dades següents:

  • Any 1386      aprox. 115 h
  • Any 1503      aprox. 20 h
  • Any 1910      131 h
  • Any 2009      5 h

 

Restes

  • Carrers del poble.
  • Església barroca de Sant Pere de Millà.
  • Ermita de Sant Llobí.
  • Emplaçament del castell desaparegut.
  • Restes de Millà Vell al Serrat de les Forques

Peces d’art

Làpida sepulcral dels senyors del castell de Millà, d’inicis del s. XIV, actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.

Q12-64 Vistes de conjunt de Millà (des del camí de la font i del camí d’Agulló)

Q12-65

 

Q12-66

Vistes de conjunt de Millà (des del camí de Sant Llobí i des del barranc de Millà)

Q12-67

 

Q12-68

Església de Sant Pere

Q12-69

Pany i detall escultòric reaprofitat a la façana de l’església

Q12-70

Roca on hi degué haver l’antic castell, alguns carreus podrien haver sortit de la torre

Q12-71

Superfície damunt el roquer on degué estar el castell

Q12-72

Font de Millà, prop del barranc

Q12-73

Detall d’un corral l’any 1976

 

Algunes cases refetes…

Q12-74 Q12-75

 

 

Cases antigues que, de moment, resisteixen…

Q12-76

Casa Parrot

 

Carrers silenciosos…

Q12-77

 

I el trist final.

Q12-78

Q12-78

Q12-79

 

 

SANT LLOBÍ

Q12-80

Façana del santuari

Q12-81

Q12-82

Làpida de la construcció del santuari l’any 1778 per part de Manuel de Montoliu i Boixadors

Q12-83

Pedra datada de la porta

Q12-84

Relleu que sembla reaprofitat d’una obra anterior

  

SERRAT DE LES FORQUES  (Millà Vell)

 Ubicació

Dalt d’un turó de 864 m a llevant de Millà i a molt poca distància del poble.

 Etimologia

Ens recorda on se situaven les forques de la justícia medieval.

Història i llegenda

D’història no en coneixem pas però la veu popular diu que aquí hi havia l’emplaçament del poble de Millà abans que no fos traslladat a l’indret actual.

Restes

A la part baixa del serrat es conserven algunes parets d’època imprecisa que semblen correspondre a alguns corrals o masies relativament moderns.

A la part superior hi han unes runes molt malmeses però que es poden identificar fàcilment amb un castell. Així, doncs, que hi hagués una població anterior, com diu la llegenda,  queda en suspens però que tenia un element defensiu és segur.

 

 Q12-85

Vista general del Serrat de les Forques, on podem apreciar diferents parets de bancals o de construccions desaparegudes.

Q12-86

Una de les runes, no medievals, que trobem a la part baixa del serrat.

Q12-87

Construccions al cim del Serrat de les Forques, res a veure amb l’obra de carreus característica dels castells romànics del s. XI, però podem observar que no es tracta d’una obra de caire popular amb aparell totalment irregular, sinó que algunes pedres han estat desbastades.

Q12-88

Vista de la construcció existent a la carena que continua l’obra de les fotografies anteriors.

Q12-89

Apèndix

 Vila Garoca

Als documents del primer temps de la conquesta de la Vall d’Àger trobem citada la Vila Garoca al terme de Cas, pertanyia a Garoca, esposa d’Exabel senyor del castell de Pedra; aquesta parella va rebre molts beneficis d’Arnau Mir de Tost, se suposa que en gratitud per la seva participació en l’expulsió dels moros.

És evident que aquí el terme vila no es refereix a una població i que cal interpretar-lo com una continuació d’allò que havien estat les antigues “vil·les” romanes, que consistien en la casa dels patricis, les cases dels seus servents i esclaus i les terres que els pertanyien.

Vilaferrera

Més estranya és la suposada referència medieval al coll de Vilaferrera (el document ha estat titllat de falsificació), que feia de límit del terme d’Agulló pel sud, abans d’arribar a l’actual ermita de Sant Llobí.

A més de no tenir referències de la vila i només del coll, cosa que fa pensar que aquella ja no podia existir quan la conquesta de la Vall, el nom de Vilaferrera ens insinua un lloc de treball del ferro, bé fos un lloc d’obtenció del metall (com coneixem per aquells anys la Fabregada, al vessant nord del Montsec) o bé una farga per a la seva manipulació; activitat desconeguda en aquest indret.

 

Panoràmica de la portada:

nº 12                               Vall d’Àger i serres de Montclús i de Millà des de Pedra

 

J. Vinyoles

Àger

Estiu 2011

 Sin título-43