Q11 – Pobles abandonats, Vall d’Àger -1

QUADERNS DEL MONTSEC

11

Q11-0

ELS POBLES ABANDONATS DE LA VALL D’ÀGER

1. Sector del Montsec

 

Àger, 2011


Els pobles desapareguts

Al Montsec                                                

1 Mallabecs
2 Escumó
3 Colobor
4 Montaspre
5 Conill
6 Pedra
7 Claramunt
8 Sant Llorenç d’Ares / l’Espluga de Miralles
9 La Pertusa / Espadella
10 Espluga de Portaclusa

Q11-1  A les serres de Montclús i de Millà (vegeu Quaderns-12)

     11 Oroners
     12 Los Vassalls
     13 Sant Just
     14 Cas
     15 Montesquiu
     16 Montlleó
     17 Nor 
     18 Millà

 

Mallabecs

 Ubicació

Indret situat entre Escumó i el congost de Terradets.

El nom de Mallabecs i la seva ubicació encara eren ben coneguts al final del s. XIX com  podem constatar en la ressenya de l’excursió que feren Aulèstia, Pons i Massaveu i Gispert, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, pel Montsec el 1886.

Posteriorment s’introduí erròniament el nom de Mallabecs en el mapa del Montsec publicat per Editorial Alpina (i a les obres posteriors) atribuint-lo a les runes existents al Montsec de Calafí (vegeu Colobor).

Etimologia

Nom format per dos elements diferents amb un significat similar, cosa que fa pensar que la paraula “mall” en sentit geogràfic hauria desaparegut del català parlat a la Vall d’Àger (en canvi es mantingué en l’aragonès; “los mallos”) i va ser necessari crear la segona part “becs”.

Malls són els monòlits de roca que es formen per erosió en trencar-se una carena rocosa.

Becs són els extrems d’una eina més o menys afuada.

Història

Església documentada per primera vegada l’any 1068.

Les poques notícies recollides ens diuen que Escumó i Mallabecs pertanyien eclesiàsticament del pabordat de Mur anys abans de la conquesta de la vall per Arnau Mir de Tost, cosa que indica que aquests dos nuclis ja eren fora del domini sarraí.

Se suposa despoblat amb la pesta negra de l’any 1348.

Restes

Actualment es pot veure l’església de Sant Miquel amb els murs fins damunt de la finestra de l’absis i un mur de contenció de l’antic castell damunt la roca propera. Sota l’església i aprofitant una balma hi ha un corral modern; sense excavació no s’aprecien restes de l’antic poble, però pel camí remogut en arranjar-lo els del Centre Excursionista de Lleida hi he trobat ceràmica blava.

Q11-2

Formació rocosa que sustenta el poble de Mallabecs. Damunt la punta que es veu a la dreta, damunt els malls, hi ha el castell. La ratlla horitzontal inferior és el traçat del tren de la Pobla.

Q11-3                        Ceràmica trobada

Q11-4

Q11-5 Corral modern, vist des del castell –amb l’església sota el pi central–, i detall dels carreus reaprofitats.

Q11-6

Q11-7

    Les restes del castell

Q11-8

Església romànica de Sant Miquel de Mallabecs, conjunt

Q11-9

Q11-10

Sant Miquel de Malllabecs, detalls de l’absis de l’església

Q11-11a

Q11-11

Sant Miquel de Mallabecs, detalls de la nau de l’església

 

Escumó

Ubicació

Dalt el replà del Montsec a llevant de l’Ametlla; les restes de la seva torre són ben visibles des de bona part de la vall d’Àger.

Etimologia

De la paraula romànica cauma: lloc on s’amorrien les ovelles, originat probablement a partir del llatí excauma(t)io . Recordeu que precisament a l’altre extrem del replà, prop de Sant Llorenç, també hi ha un indret rocós anomenat “Amorriadors”.

Història

Indret documentat per primera vegada l’any 1068.

Com s’ha indicat a Mallabecs aquests dos pobles pertanyien al pabordat de Mur abans de la conquesta de la Vall per Arnau Mir de Tost.

Antic poble medieval abandonat el s. XIV (l’any 1359 encara hi constaven 3 cases habitades, però tocat de mort per la pesta negra de l’any 1348) que trobem documentat amb els noms d’Escumó i Nascumó.

  

Restes

Actualment només es veuen les darreres restes de la torre del castell i un conjunt de masos moderns abandonats als quals s’accedia per un camí amb trams empedrats des de prop de la masia de Xixí.

 Q11-12

 Q11-13

Vistes generals de la torre des de la vall i des del Pla d’Escumó

Q11-14

Restes de la torre del castell

Q11-15

 

 

Q11-16

Vistes del Pla d’Escumó amb els masos dispersos

 

Colobor

Ubicació

El santuari barroc de la Mare de Déu de Colobor s’edificà prop del peu d’un gran penyal entre els barrancs de la Canal de l’Embut i el de l’Obaga de la Tossa, però el poblat medieval s’ha de situar més a llevant en al replà del Montsec de Calafí (on els mapes indiquen erròniament el topònim de Mallabecs).

 

Etimologia

Ens trobem davant un nom germànic de dona, que podem atribuir als visigots i que trobem documentat en el moment de la conquesta de la Vall com “Govolore”.

Història

L’indret és documentat per primera vegada l’any 1104 i la seva església de Santa Maria el 1164. És un dels pobles que se sap segur que es despoblaren amb la pesta negra de l’any 1348.

Restes

Torre islàmica poligonal i vestigis de la planta de l’església romànica al seu peu. La font propera dedicada a Sant Miquel fa suposar aquesta advocació per l’església.

Peces d’art

Imatge de la Mare de Déu del s. XIV en pedra, avui a l’església parroquial de Sant Vicenç d’Àger.

Retaules gòtics de Sant Roc i fragment del de la Verge, al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.

 Q11-17

     Ubicació del santuari

Q11-18

Façana principal del santuari barroc amb l’antiga hostatgeria a la dreta

Q11-19

Estat avançat de runa del santuari

Q11-20

Detall de la volta barroca de ges

Q11-21

  • Mare de Déu de Colobor, marbre s. XIV,  a Sant Vicenç d’Àger
  • Fragment del retaule de Sant Roc, fotografia Museu de Lleida

Q11-22

Font de Colobor, sota el santuari barroc

 

Q11-23

Vista de les runes de l’església romànica des del castell i detall de la nau

Q11-24

Q11-26

Conjunt de les restes de l’església i detall de l’absis

Q11-27

Vista general del castell

Q11-28

Detall de la planta del castell

Q11-29

Detall del parament del castell

Q11-30

Pla on degué estar el poble, avui marcat per runes de corrals moderns

Q11-31

 

Montaspre

Ubicació

Damunt de la masia de Barlà entre el terme municipals d’Àger i l’Ametlla (ara Camarasa-Fontllonga).

 Etimologia

De procedència romànica, s’explica per si mateix: mont + aspre.

Història

L’església de Sant Miquel de Montaspre és documentada per primera vegada l’any 1048. El castell fou erigit en temps d’Arnau Mir de Tost.

El lloc el trobem citat indiferentment com Montaspre o com Aspremont, però tots dos noms són oblidats i la gent coneix l’indret com “los Castellots”. La partida de l’Ametlla coneguda com “l’Iglésia vella”, encara que situada més a llevant, també hi ha de fer referència.

Es despoblà probablement amb la pesta negra (1348).

Restes

Podem veure l’església castral romànica de Sant Miquel que conserva la façana malmesa i els murs cada vegada més degradats a mesura que avancem cap a l’absis.

Del castell, situat més a llevant, només resta en peu el mur de tramuntana amb espitlleres i la planta d’una torre quadrada a l’angle de ponent.

Cisterna posterior, ja d’època gòtica, amb carreus ben ajustats.

Runes diverses, molt malmeses, de l’antic poble, que devia tenir de 10 a 12 habitatges; també s’hi han trobat restes d’enterraments.

 Q11-32

Ubicació de l’església i del castell de Montaspre. Vista des de la carretera, amb la torre de Mingueretxo en primer terme a l’esquerra, i vista del castell des de migdia

Q11-33

Q11-34           Església romànica de Sant Miquel de Montaspre, absis i mur de tramuntana

Q11-35

Q11-37

Q11-36

Arcades de l’absis

Q11-38

Sant Miquel de Montaspre, vistes de la façana des de l’exterior i de l’interior

Q11-39

Castell de Montaspre, mur de tramuntana

Q11-40

Planta d’una torre quadrada a l’angle NO del castell i camí entre les runes del poble

Q11-41

Cisterna gòtica

Q11-42

Q11-43

Corral modern damunt  un parament medieval que fa pensar en un reaprofitament de la església desapareguda del poble que era dedicada a Sant Joan

Q11-44

 

Conill

  

Ubicació

Situat a llevant de la masia de Blasi, a la partida de Currandes, damunt i a ponent de l’actual masia de Conill.

Etimologia

Del llatí cuniculum: galeria subterrània.

Història

L’indret és citat en un document de l’any 1164.

Pràcticament es despoblà amb la pesta negra de l’any 1348 ja que l’any 1375 només hi consten 7 persones.

Restes

No es coneix res de les cases, el castell ni l’església de l’antic poble, segurament enterrats sota els camps cultivats.

La única cosa visible és la muralla, força impressionant pels 50 m de llargada que conserva i que reforça la banda del serrat. Es tracta d’una obra d’aparell irregular que denota una construcció de caire popular.

 Q11-45

Situació de l’antic poble, damunt la masia de Conill, i la masia en el seu aspecte actual

Q11-46

Q11-47

Conjunt  de la muralla

Q11-48

  • Detall de la muralla
  • Planta de la muralla, segons Francesc Fité

Q11-49

Masia de Conill, abans de la darrera reforma (1996)

Q11-50

 

Q11-51

 Porta  de la capella de Sant Antoni Abat annexa a la masia de Conill i pintures de l’interior

Q11-52

 foto Arxiu Gavín

 

 

Pedra

 

 Ubicació

L’església i el castell –desaparegut– se situen al nord de la vil·la d’Àger, elevats en el primer tram de cinglera del Montsec d’Ares, damunt la partida coneguda com Lluana. L’antic poble de Pedra degué estar format per un conjunt de masies al peu del castell, com les que s’han conservat fins a temps moderns.

Etimologia

Com la major part dels topònims catalans Pedra o Roca fa referència a un castell roquer, és a dir a un castell destinat a defensa, no a residència, bastit damunt un penyal.

Història

El castell es troba documentat l’any 1042  en una carta de franquícia d’Arnau Mir de Tost als seus senyors: Exabel i Garoca, se suposa que per la seva participació en la primera conquesta de la vall.

Probablement despoblat abans de la pesta negra, ja que l’església s’havia convertit en ermita el s. XIII.

Restes

Annexa al santuari barroc de la Mare de Déu de Pedra, erigit en part amb els carreus de l’antic castell com es pot apreciar en el seu basament, es conserva l’antiga església romànica de Santa Maria, d’absis quadrat.

Al peu i a ponent del santuari, entre els barrancs de les Fontetes i de Retou, es conserva la base d’una torre romànica, reaprofitada com a trull d’una masia posterior encara coneguda com mas de la Torre o Torre del Negre. Prop d’aquest mas hi ha les restes d’una necròpoli alt-medieval, amb l’anomenada “tomba de Macot”. Hem de suposar aquest indret com pertanyent al conjunt medieval de Pedra, ja que no està documentat com un nucli diferent.

Peces d’art

La imatge original de la Mare de Déu, gòtica del s. XIV, fou trossejada quan la Guerra Civil, avui hi ha una reproducció força fidel.

 

Q11-53

Pedra. Situació i conjunt de les dues esglésies

Q11-54

Q11-55

Q11-56

Castell de Pedra. Penyal on degué erigir-se el castell i filades de carreus                               aprofitats a la base del santuari dels s. XVII-XVIII

Q11-57

Santuari de la Mare de Déu de Pedra. Façana de ponent amb les entrades. A la fotografia en blanc i negre, que és dels anys 50, encara es veu el pont d’accés superior.

Q11-58

Església romànica de Santa Maria de Pedra, façana de migdia amb l’arrencada de l’absis carrat i detall d’un arc toral vist des d’un esvoranc del sostre

Q11-59

Q11-60

Mas de la Torre. Trull que aprofita l’interior de la base de la torre romànica i tomba anomenada d’en Macot. El Mas de la torre és la masia inferior del conjunt de masia que cosntituïen el poble disseminat de Pedra.

Q11-61

Foto J. de la Vega

Q11-62

fotografia Francesc Fité

Imatge de pedra original de la Mare de Déu de Pedra (actualment hi ha una còpia)

 

 

Claramunt

 

Ubicació

Entre el barranc del mas Nou i el poble de Corçà. El poble és al peu del penyal on es veuen les restes del castell.

Etimologia

De procedència romànica, s’explica per si mateix: clar + mont . Clar no es refereix al color de la roca sinó a la manca de vegetació, equivalent al que en altres indrets de Catalunya pren el nom de calb (Calbera, l’Espluga Calba, etc).

El nom popular de l’indret és Sant Portomeu o los Claramunts, el primer és deformació de Bartomeu que era l’advocació de l’església del poble.

Història

El poble de Claramunt (també documentat com Clarmont) s’erigí en un  indret conegut antigament com “Abella Cega” i es troba documentat des de l’any 1042. El castell fou erigit en temps d’Arnau Mir de Tost.

Al cens atribuït a l’any 1359 (després de la pesta negra) hi consten 7 cases. El 1386 s’havia recuperat a 13 cases.

El poble fou abandonat el s. XVIII.

Restes

El poble conserva el conjunt de cases enrunades ben visible.

Església romànica de Sant Bartomeu, al poble, molt malmesa.

Vestigis de la torre del castell de planta quadrada amb un dels costats corbat. Coneguda popularment com “torre dels moros” o “torre de Sant Portomeu”.

Església romànica de Santa Maria al castell, els seus darrers vestigis foren destruïts per aixecar les escoles de Corçà, al final del s. XX.

Q11-63

Vista del castell des de Corçà i antiga font del poble

Q11-64

 

Q11-65

Conjunt del poblat i estat de les runes

Q11-66

 

Q11-67

Castell de Claramunt

Q11-68

Vestigis de l’església romànica de Sant Bartomeu de Claramunt, al poble

Q11-69

 fotografia Arxiu Gavín

Q11-70

fotografia Arxiu Gavín

Església romànica de santa Maria al castell de Claramunt; els darrers vestigis que quedaven l’any 1982

 

 

 Sant Llorenç d’Ares i l’Espluga de Miralles

  Ubicació

Damunt de Corçà, dalt del replà del Montsec.

Etimologia

Sant Llorenç d’Ares: De l’advocació de la seva església i d’ares: paraula d’origen llatí que significa altars i fa referència al costum d’erigir altars en els punts més alts dels camins (en aquest cas el coll d’Ares) per invocar un bon viatge al déu Mercuri. A l’edat mitjana era freqüent estendre el nom d’Ares a tota la serra del Montsec.

Miralles: De mirar, lloc des d’on es vigilava la Vall d’Àger. Es conserva com a nom d’una partida i una font a la falda del Montsec damunt de Sant Llorenç.

Història

Tot el conjunt es pot considerar obra de la repoblació empresa per Arnau Mir de Tost. El castell és citat el 1044 mentre que el priorat de Santa Maria no es documenta fins al 1201.

El nom popular és només Sant Llorenç, però a través de la documentació trobem els afegitons: de la Roca, d’Ares, del Montsec o de l’Espinalt.

La decadència de l’indret és clara a partir del s. XIV; les quatre cases del cens atribuït al 1359 passen a dues  el 1496 i a una sola el 1503.

Restes

Actualment són visibles les restes de diferents cases, del castell, de l’església romànica de Sant Llorenç, de la muralla que protegia el sector nord del poble i, una mica separat del conjunt al NE del poblat,  del priorat femení de Santa Maria avui convertit en corral, també d’origen romànic però tardà.

 

L’Espluga de Miralles

Es tracta d’un indret del penyal que sustenta el conjunt format pel poble i el castell i que aprofita una escletxa natural amb una volta de pedra al damunt; però en alguna documentació és citat com si fos un nucli de poblament diferent de Sant Llorenç.

 

Q11-71

Vista del conjunt de Sant Llorenç d’Ares des de la carena del Montsec

Q11-72

Detalls de les cases de l’antic poble

Q11-73

 

Q11-74

Muralla del poble

Q11-75

 

Q11-76

Sant Llorenç,  conjunt i façana de tramuntana de l’església

Q11-77

Q11-78

Sant Llorenç, nau i absis de l’església

Q11-79

Q11-80

Castell de sant Llorenç, muralla del recinte exterior

Q11-81

Q11-82

Castell de Sant Llorenç, torre

Q11-83

 

Q11-84

Antic priorat de Santa Maria d’Ares, angle i façana amb la finestra en creu (ara modificada amb una porta)

Q11-85

 

Q11-86

Antic priorat de Santa Maria d’Ares, diferents creus gravades als murs

Q11-87

 

La Pertusa i Espadella

 Ubicació

Damunt un esperó rocós que domina el pas de la Noguera Ribagorçana, davant per davant de l’ermita romànica de Santa Quitèria de Montfalcó.

 Etimologia

La Pertusa: Del llatí pertusus: foradat, en el sentit de lloc d’entrada.

Espadella: Derivat d’espada: espadat.

Quermançó: Format a partir del mot d’origen celta quer: pedra i el nom de persona germànic Manzo.

 Història

Malgrat ésser molt anterior l’església no surt documentada fins l’any 1209. L’indret era conegut antigament com Espadella (citat ja l’any 1066) o Quermançó, que degué ser un nucli de població molt petit i que aviat desaparegué com a tal, moment en què l’església de la Pertusa es convertí en una ermita de Corçà.

 Restes

Es conserva el basament del castell, també citat a l’època d’Arnau Mir de Tost com “rupem” i l’ermita romànica de la Pertusa.

 Peces d’art

El Museu Diocèsa i Comarcal de Lleida té una talla de la Mare de Déu del s. XII procedent de la Pertusa. La imatge venerada actualment no hi té res a veure.

A l’interior de la finestra de l’absis romànic s’aprofità un bloc anterior amb restes d’un relleu que representa un àngel.

 

Q11-88

Mare de Déu de la Pertusa. conjunt i relleu a la finestra de l’absis

Q11-89

 

Q11-90

Església romànica de la Mare de Déu de la Pertusa, murs de tramuntana i de ponent

Q11-91

 

Q11-92

Mare de Déu de la Pertusa, absis

Q11-93

Castell de la Pertusa (Espadella)

Q11-94

 

L’Espluga de Portaclusa

Ubicació

És l’únic despoblat de la Vall d’Àger del qual no se n’han trobat les restes. L’opinió de Francesc Fité és de situar-lo a redós de la torre de les Conclues, alçada amb posterioritat.

Etimologia

D’espluga: cova i porta clusa que fa referència al congost.

Història

Poble citat quan la conquesta de la Vall per Arnau Mir de Tost i que desaparegué aviat.

Restes

Totalment desconeguts. Com apuntava en el número 2 d’aquests quaderns, per raons etimològiques m’inclino més a ubicar aquest antic poble cap a la Pardina que cap a les Conclues.

 

Q11-95

Torre de les Conclues o de les Tinyoses

Q11-96

 

Q11-98

Masia de la Pardina

Q11-97

 

 

Panoràmica de la portada:

nº 11                               Vall d’Àger des del pla d’Agulló

 

 

J. Vinyoles

Àger

Primavera 2011

Sin título-43